Un dissabte sense sol
Avui dia 7 de maig de 2011, asseguda a la taula del menjador de casa meva, estic mirant per la finestra. He decidit deixar les cortines una mica aixecades per veure el traginar de la gent amunt i avall.
Tot i ser dissabte, m’he llevat a les 7 hores del matí, i ja feia “un dia de gossos”, però, com tinc feina pendent de la revista digital i de casa, he apostat per quedar-me a enllestir-ho tot.
Fixeu-vos-hi, des de les 7 hores i fins a les 10 hores aproximadament, he tret el gos, arranjat la cuina, escombrat el terra, eliminar la pols dels mobles i finalment netejat el lavabo.
Un cop finalitzades per avui les “petites feines” d’un pis de 50 m2, he anat al mercat del poble a comprar dues petúnies per a replantar donat ser el temps d’aquestes flors i a mi agradar-me’n molt. Cap a les 11 hores li he donat de menjar al meu gos, i, ha estat quan me posat a fer feina tecnològica.
Com estic asseguda en paral•lel a la gran finestra del menjador, he cregut convenient donat ser un dia tan desagradable, de deixar les cortines amunt per contemplar l’anar i el venir de la gent, la majoria son turistes, però, qui no l’és?. A les alçades que ens trobem de vegades jo mateixa em sento “una turista” a casa meva, que n’és de trist tot plegat, però aquesta és la realitat.
Disculpeu-me estava divagant. Des de la meva posició puc veure amb tot detall la pluja i com els vianants es protegeixen d’aquesta, amb tot tipus de paraigües de diferents colors, mides i formes. De sobte me n’adono que algun d’ells no hi porta, però, oh!. . ., van amb l’impermeable. Son uns covards, cap d’ells se n’atreveix a passejar sota la pluja i envoltat de tanta humitat sense protecció al cap i al cos.
Just davant meu puc veure la carnisseria, ara ja han tancat per anar a dinar, aquí tothom dinar a l’1h en punt, menys jo. Ui! espereu, acaba de passar un paraigües blau!, i ara un de gris!, i ara un vermell i blanc!. Com us dic, avui sembla “el dia dels paraigües”, potser els hi hauríem de dedicar alguna “fira”, com n’hi ha tantes…
I, asseguda davant l’ordinador els meus ulls segueixen “vigilant” el carrer, en aquests moments circulen cotxes, per sort avui no es el dia dels camions i tràilers, aquests es reserven pels dies laborables “(com ha de ser”), tot i que algun disgust amb la meva antena he tingut per culpa d’ells, però que hi farem, no tenen més opcions.
De vegades algun conegut del poble que passa per davant la meva finestra em veu escriure i em saluda, fa uns tocs des de fora per fer-se notar, “xafarot” en diria jo, però, la vida als pobles es així, quan hi ha confiança et poden arribar a entrar fins i tot pel balcó, i això per dir-te: – hola, que vindràs al Café de la Plaça aquesta tarda?.
Avui es un d’aquells dies nefast per nosaltres però, molt agraït per les plantes, no sé, però d’ençà que estic mirant per la finestra, crec que les meves plantes semblen més grans.
Bé, ja es hora d’abaixar les cortines i anar a fer el dinar.
Liliana Castillo Girona
