La Música i la Lluna
Diuen, que una nit Beethoven i un amic caminaven pels carrers de la ciutat de Bon, i, tot passant per un dels barris més pobres, es van sorprendre en sentir una música provinent d’una de les cases. Beethoven amb la seva habitual brusquedat va creuar el carrer, obrí la porta d’una forta empenta i sense cap mena d’escrúpol ni pudor va irrompre dins la casa.
L’habitació era precària i la seva il·luminació molt dèbil, tan sols una espelma era l’única font de claror. Un home jove treballava assegut en un racó de la estança reparant sabates, mentre que una dona jove, quasi encara una nena, es trobava davant d’un vell piano quadrat. Ambdós es van sorprendre per la seva brusca irrupció, però la sorpresa d’ells no va ser superada per la de Beethoven en assabentar-se que la noia era cega.
Beethoven completament confós s’hi va disculpar explicant que havia restat tant impressionat amb la bellesa i qualitat de la musica creada per la conjunció dels dits de la jove sobre les tecles d’aquell vell piano, que volia saber qui era.
El seu esperit era tan ple de joia per la interpretació de la noia, que li va voler fer un regal, i, tot aproximant-se cap al piano es va asseure’s, posà les mans damunt les tecles i començà els primers acords de la millor sonata mai composta en tota la historia de la humanitat.
Beethoven es va girar cap a la finestra per contemplar la rodona i platejada lluna, quan la musica no deixava d’inundar aquella pobre i fosca estança.
Així, diuen que va ser com naixé el magnífic “Clar de Lluna” de Ludwig Van Beethoven.
Liliana Castillo Girona
Envia la teva opinio
Molt tendre.