Somni

Havia estat un dia molt dur per ella i decidí anar passejant fins a casa seva. Per un dels carrers on tenia que passar hi havia una galeria d’art amb quadres de paisatges exposats. N’hi havia un, en concret, que sempre s’hi aturava per admirar la seva bellesa i escoltar tot el que li deia. Per ella aquell quadre tenia vida i quan el mirava desapareixia per complert de la seva realitat endinsant-se en la fantasia del quadre. A cop d’ull no es veia gaire cosa, però, li feia refulgir sentiments molt forts i profunds retornant-la a una altra època, un altre mon.Seguia mirant el quadre, i, per uns moments va tancar els ulls, se li assecaven i després li feien mal quan treballava amb el seu ordinador portàtil, aquest es el motiu del seu tancament de parpelles. Van ser uns segons de res quan novament els obrí, i, sense saber cóm s’hi va trobar enmig d’un bosc ple d’arbres vermells com la sang, travessat per un camí estret i tortuós, sense herba i ple de terra i petits rocs, que semblava no tenir fi.

No entenia res, però es decidí a caminar entrant-t’hi cada cop més dins del bosc vermell. S’hi fixava molt en els arbres, on, fins i tot la base dels troncs era envoltada de petites flors vermelles amb tonalitats grogues. El temps semblava no existir, ella caminava i caminava, no s’aturava però tampoc anava amb preses, volia gaudir d’aquells estranys paratges.

Al cap d’una estona i de sobte va arribar a un pla. - Però com és possible?, es demanà, l’herba del terra era tota groga, i, al mig hi havia un banc solitari, era com si l’esperés. El color del banc era negre i l’herba de la seva rodalia, verda. Era com trobar-se dins l’Arc de Sant Martí.

S’hi va asseure per reposar una estona i en aixecar els ulls cap al cel un immens mur d’arbres de fulles grosses i vermelles no li deixà veure el sol, - on soc? es preguntà, però, si esperava respostes, mai les tindria. En aquell lloc tan sols era ella i un desconegut i encisador paratge.

Va començar a comparar els arbres adonant-se que els troncs d’aquests últims eren negres, com el banc.

Després d’uns minuts de relaxació i trencaclosques inútil va seguir la marxa sense desenllaç, camina que caminaràs, va arribar a un altre pla. No es podia creure el que veia, allí dempeus i envoltat per un paratge de extraordinària  bellesa hi havia un formós cavall blanc amb una banya al mig del cap, - un unicorn, es va dir.

Per tal d’evitar que l’animal s’espantés, s’amagà en uns arbustos, aquest cop de color verd. Seguí mirant sense perdre’s cap detall quan una petita fada del bosc s’apropà fent giravolts per l’aire a l’ unicorn i tots dos van iniciar una conversa com qualsevol humà pogués tenir-la.

Estava tan meravellada que va voler aproximar-se a tots dos per acaronar-los. Quan es trobava a punt d’entrar en contacte amb l’ unicorn, va sentir un estrident i espantós soroll i tot de sobte es va trobar al terra de la seva habitació amb el despertador trencat del cop tan fort que li havia fotut.

Déu meu, quin somni més bonic he tingut.

Liliana Castillo Girona