El Superrodamón
Es poden comptar amb els dits de les mans les vegades que em poso la televisió un diumenge, però ahir, la vaig engegar just a temps per veure una pel·lícula senzilla i molt sentida que feien per la TV3. Basada en fets reals, explica la historia d’un jove que cansat i fastiguejat de la seva vida material, decideix marxar a l’aventura, renunciant a tots els seus estalvis, carrera i comoditats que et brinda la societat quan ets un “ciutadà de primera”. Cremant els últims dòlars que li restaven i renunciant a tot contacte humà, es dirigeix a un llarg camí sense inici ni fi, per ell tan sols existia la natura, el animals, els boscos, les grans muntanyes, els llacs i rius, els arbres.
Que cercava?.
Amb rancúnia cap als seus pares i una desesperada crida a la llibertat, ell cercava la felicitat, caminant de poble en poble, travessant rius amb canoa, caient-ne i tornant-se a aixecar, compartint camí, menjar i feines temporals amb d’altres rodamóns que li permetien guanyar uns pocs dinerets per seguir la seva marxa, va viure una gran aventura. Aprenent de tothom i ensenyant a tot aquell que podia, s’aproximava a la plena harmonia amb els quatre elements de la natura creient poder convertint-se en el cinquè, “un esperit lliure”. De vegades les seves mancances li feien passar gana, fred, cansament extrem, però ell sempre es deia: “ets fort ho pots fer, aixecat i segueix”.
El seu somni era arribar a Alaska i viure enmig de les muntanyes, compartir l’espai amb la resta dels animals, integrar-se amb la “societat natural”. Durant molt anys va seguir com a rodamón, però, el seu cos en comptes de fer-se més fort, de mica en mica es debilitava alhora que ell escrivia en unes quantes fulles totes les seves experiències.
Dia a dia el seu cos li demanava tornar a ciutat però ell li negava.
El seu final va ser trist i solitari, era tanta la seva debilitat que només li van restar forces per escriure les darreres paraules, l’acomiadament i el record cap als seus pares, dient-los: “si ara anés corrent cap a vosaltres i us abraces veuríeu el que jo veig, la felicitat i la llibertat”. Recordeu, “l’esperit humà es nodreix sempre de noves experiències”, jo ho he fet, l’he cercat i finalment l’he trobat. Perdoneu-me per haver-vos abandonat.
La meva curta vida ha estat plena, sí he mort sol, trist per no poder seguir com a rodamón, però finalment, m’he retrobat a mi mateix i aquesta és la meva herència, que les fulles escrites serveixin per a tots aquells que anellin un mon i una vida diferent, que no tinguin por de fer allò que els hi agrada, i els fa feliços, perquè al cap i a la fi la felicitat son moments, i cal saber aprofitar-los.
Bona nit “Societat”
El Super rodamón.
Liliana Castillo Girona
