Historia d’un diari

Son les 6:20 hores d’un matí qualsevol a l’estació de Puigcerdà quan comença la meva historia.

Un treballador ens col·loca cada dia els meus companys i a mi per tots els seients dels vagons d’un tren  de la línia R3. Sempre sortim amb molta puntualitat per no perjudicar els viatgers que es dirigeixen cap a Ripoll, Vic, Barcelona i l’Hospitalet.

Com es tan d’hora, els viatgers son mig adormits, i, per evitar-los el tancament de les parpelles, ens fan entrar en acció a nosaltres. Tot i tenir un diari per cada seient, hi ha viatgers que ens agafen i ens llencen a la paperera, a d’altres ens col·loquen a les prestatgeries on som esclafats per culpa de les bosses i maletes, a uns quants ens canvien de seient (com si això soluciones el nostre destí), i, els que quedem, ens podem sentir afortunats donat ser els escollits, llegits i fins i tot adoptats per un grup reduït de viatgers.

Jo em trobava assegut en un d’aquests seients, quan un viatger em va agafar per llegir les noticies del meu interior. Com les meves fulles son tan fràgils sento el diferent tacte de les mans de tots els viatgers que em llegeixen.

Aquest en concret tenia les mans gruixudes i aspres, desprenia una olor molt forta però sense ofendre. Recordo, que amb mi s’hi va quedar estona, ja que havien transcorregut moltes estacions abans que em deixes, tot arribant a la ultima plana. Em vaig sentir molt còmode amb ell, va ser molt curos a l’hora de canviar de full i no em va fer sofrir cap dany físic. L’únic, que en arribar a la ultima plana i imagino la seva estació em va plegar, i, creient-me que se m’enduria em va dipositar novament amb molta cura al seient.

Durant una estoneta ningú no em va prendre, fins que tot d’una, vaig sentir una sotragada forta, i se’m va caure la primera plana a terra.

• Que feu!,
• he perdut una pàgina!,
• m’heu fet mal!,
• no em trenqueu, sisplau! (cridava però no em sentien).

El nou viatger que em va prendre de males maneres, potser s’hi va penedir, perquè em tornà a posar la plana caiguda juntament amb la resta, i, amb suavitat em va restablir les arrugues causades. Aquest tenia les mans més fines i petites (vaig suposar que seria una viatgera), tret del primer maltractament la resta del viatge vaig anar amb total tranquil·litat mostrant-li totes les noticies i successos del dia. Quant va arribar a la plana dels passatemps em va escriure a sobre, però, amb això ja hi estic acostumat (per sort no em va fer cap forat).

La resta dels meus companys no tenien tanta sort: vaig poder veure com un d’ells era mutilat i després llençat. A un altre l’utilitzaven per posar els peus a sobre i així evitar d’embrutar el seient, d’altres anaven pel terra del tren essent trepitjats sense pietat, i d’altres eren totalment ignorats.

• Però si estem per fer-vos passar l’estona!,
• com podeu arribar a ser tant cruels, viatgers?.

També podia copsar com alguns dels meus companys s’acomiadaven per haver-los adoptat. Jo me n’alegrava molt per ells ja que formarien part d’una important col·lecció, particular o pública (biblioteques i arxius).

Ei, que us oblideu de mi, xisclava!, però, seguien sense sentir-me. I així vaig anar canviant de mans. Em trobava molt cansat i marejat de tantes voltes de fulles i fins i tot una mica brut. La tinta ja no era tan negre i tan viva, me l’havien desgastat, semblava fer-me vell per moments.

• Perquè no canvieu de diari?,
• a les prestatgeries n’hi ha molts!,
• deixeu-me  allà dalt, sisplau!,
• no puc més, em trobo cansat, (però era inútil, no em sentien o no em comprenien).

Pels viatgers jo tan sols era un conjunt de planes, lletres i fotografies, què anaven a comprendre…

Ja arribàvem al final del trajecte i tot d’una vaig sentir algú que deia: “- es seu aquest diari?” (curiosa pregunta, aquest viatger no devia saber que ens hi posava la Renfe per distreure’ls), “- no, ja el pot agafar si vol”, (li va respondre un altre).

I, em va prendre, aleshores estava tan cansat que intentant mantenir-me despert amb grans esforços la foscor em va guanyar el terreny i lentament m’hi vaig adormir.

Em va despertar la quietud i el silenci,

• on soc?,
• que ha passat?,
• tot es fosc. On esta el viatger ó viatgera que m’havia començat a llegir?,
• soc a casa seva formant part d’una col·lecció privada o em trobo en un arxiu documental?.

Molt a pesar meu, i a mida que em despertava, la poca llum que entrava per les finestres em va fer adonar que era al mateix lloc de sempre, fent companyia a la resta de diaris que quedaven damunt dels seients, dalt les prestatgeries, trencats dins la paperera ó escampats pel terra del tren.

En veure-ho un sentiment de tristesa em va engolir i aquest va fer que les desgastades i velles fulles es pleguessin damunt meu fent-me desaparèixer d’un trajecte, on diferents viatgers van poder gaudir durant unes hores de les meves planes repletes d’històries.

Liliana Castillo Girona