DESESPERACIÓ

Diumenge dia 13 de novembre de 2011

Desprès de la catàstrofe del passat divendres dia 11 de novembre quan vaig arribar a Ribes de Freser i em vaig trobar l’ordinador completament mullat de sucs de menjars dins carmanyoles mal tancades i poc protegides, afectant sense pietat la màquina que m’acompanya des de ja fa quatre anys i veient-me impotent per no poder reparar-la en aquell precís moment. . .  - avui asseguda davant d’ell i havent recuperat el 90% de tota la placa base, restant tan sols el teclat i DVD originals seus, em sento com una idiota depenent i totalment enganxada a aquesta diabòlica màquina.

Sí, es molt cert que treballo molt amb ell, però mai m’hagués arribat a imaginar superar els límits raonables d’equilibri al prémer el botó d’encesa anomenat Power i observar amb total desesperació, com l’ordinador no responia.

Sense pensar-m’ho dos cops i essent el primer que ho feia, em vaig passar la nit de divendres a dissabte estudiant la millor manera d’obrir les seves entranyes sense que això el pogués danyar, donat feia temps que ja no operava ordinadors i menys portàtils.

Menjant-me tots el dimonis i boja de la seva necessitat sobrenatural, m’hi vaig decidir, i, amb una “mena” de tornavís” improvisat (no en tinc cap), li vaig començar a treure els cargols de la seva protecció, per veure’l i assecar-lo.

Quan eren les 3 hores de la matinada ja no podia més, ell completament despullat va quedar allà estès damunt la taula. Es possible que m’ho agraís, ja que, hores desprès cap a les 16 hores de la tarda de dissabte un cop sec i vestit, es va despertar del seu son etern, que, amb tanta por creia jo s’havia quedat. La joia em va envair l’ànima i plena d’emoció vaig trucar a tothom. – He recuperat l’ordinador!, torna a estar amb mi!, i tornem a treballar junts!.

El meu germà totalment indignat i sense creure-se’n les paraules i la emoció sentida per un conjunt de peces electròniques molt ben soldades, em va dir que estava « sonada ». - Nomes és una màquina, és electrònica, si s’espatlla es repara o canvia per un altra, però que et passa?.

Doncs bé, avui asseguda i ja tranquil·la per tot l’enrenou, he meditat i davant d’ell li he preguntat: - perquè m’has provocat aquest esclavatge que ni a la muntanya amb el bestiar he pogut anar?, qui t’has cregut que ets?.

Em creia capacitada per prescindir d’ ell, però, perquè sabia que quan tornes a casa al vespre, ell hi seria. Ara l’estic mirant i ell també a mi, repetint-me continuadament: – no se que faries sense mi, tu no ets ningú sense mi, al meu interior hi es tota la teva vida: els teus escrits, la teva multimèdia, les teves fotografies, els teus àlbums digitals, les teves dades i els teus secrets. Una feina de molts anys que m’has lliurat i qualsevol dia, veuràs com desapareix.

Es això el que m’ha fet lluitar tantes hores per recuperar-lo: la feina de tota una vida. Per més em costi reconèixer, sé, que sense l’ordinador no soc res, ni se fer res. Renunciaria abans a tota una vida de llibertat, a perdre’l.

Potser si els boscos m’abracessin definitivament, em podria desenganxar, però tot i així crec que me l’enduria.

Avui es un dia rúfol i trobo a faltar el bestiar que m’acompanya sempre pels ombrívols camins  boscosos, que amaguen les nostres màgiques muntanyes.

La setmana vinent i pujaré, però sense ell, perquè sé, que quan torni al vespre a casa, el despietat ordinador, em preguntarà: - com t’ha anat el dia, usuària?.

Liliana Castillo Girona

(PD: Hola em presentarè soc la màquina diabòlica de Liliana)