Desprès de la catàstrofe del passat divendres dia 11 de novembre quan vaig arribar a Ribes de Freser i em vaig trobar l’ordinador completament mullat de sucs de menjars dins carmanyoles mal tancades i poc protegides, afectant sense pietat la màquina que m’acompanya des de ja fa quatre anys i veient-me impotent per no poder reparar-la en aquell precís moment. . .  - avui asseguda davant d’ell i havent recuperat el 90% de tota la placa base, restant tan sols el teclat i DVD originals seus, em sento com una idiota depenent i totalment enganxada a aquesta diabòlica màquina.

Sí, es molt cert que treballo molt amb ell, però mai m’hagués arribat a imaginar superar els límits raonables d’equilibri al prémer el botó d’encesa anomenat Power i observar amb total desesperació, com l’ordinador no responia.

Sense pensar-m’ho dos cops i essent el primer que ho feia, em vaig passar la nit de divendres a dissabte estudiant la millor manera d’obrir les seves entranyes sense que això el pogués danyar, donat feia temps que ja no operava ordinadors i menys portàtils.

Menjant-me tots el dimonis i boja de la seva necessitat sobrenatural, m’hi vaig decidir, i, amb una “mena” de tornavís” improvisat (no en tinc cap), li vaig començar a treure els cargols de la seva protecció, per veure’l i assecar-lo.

Quan eren les 3 hores de la matinada ja no podia més, ell completament despullat va quedar allà estès damunt la taula. Es possible que m’ho agraís, ja que, hores desprès cap a les 16 hores de la tarda de dissabte un cop sec i vestit, es va despertar del seu son etern, que, amb tanta por creia jo s’havia quedat. La joia em va envair l’ànima i plena d’emoció vaig trucar a tothom. – He recuperat l’ordinador!, torna a estar amb mi!, i tornem a treballar junts!.

El meu germà totalment indignat i sense creure-se’n les paraules i la emoció sentida per un conjunt de peces electròniques molt ben soldades, em va dir que estava « sonada ». - Nomes és una màquina, és electrònica, si s’espatlla es repara o canvia per un altra, però que et passa?.

Doncs bé, avui asseguda i ja tranquil·la per tot l’enrenou, he meditat i davant d’ell li he preguntat: - perquè m’has provocat aquest esclavatge que ni a la muntanya amb el bestiar he pogut anar?, qui t’has cregut que ets?.

Em creia capacitada per prescindir d’ ell, però, perquè sabia que quan tornes a casa al vespre, ell hi seria. Ara l’estic mirant i ell també a mi, repetint-me continuadament: – no se que faries sense mi, tu no ets ningú sense mi, al meu interior hi es tota la teva vida: els teus escrits, la teva multimèdia, les teves fotografies, els teus àlbums digitals, les teves dades i els teus secrets. Una feina de molts anys que m’has lliurat i qualsevol dia, veuràs com desapareix.

Es això el que m’ha fet lluitar tantes hores per recuperar-lo: la feina de tota una vida. Per més em costi reconèixer, sé, que sense l’ordinador no soc res, ni se fer res. Renunciaria abans a tota una vida de llibertat, a perdre’l.

Potser si els boscos m’abracessin definitivament, em podria desenganxar, però tot i així crec que me l’enduria.

Avui es un dia rúfol i trobo a faltar el bestiar que m’acompanya sempre pels ombrívols camins  boscosos, que amaguen les nostres màgiques muntanyes.

La setmana vinent i pujaré, però sense ell, perquè sé, que quan torni al vespre a casa, el despietat ordinador, em preguntarà: - com t’ha anat el dia, usuària?.

Liliana Castillo Girona

(PD: Hola em presentarè soc la màquina diabòlica de Liliana)

Cuentan. . . que ocurrió en una de aquellas noches sin tiempo cuando Hombre y Bestia, se fijaron en la Luna: redonda, plateada, lejana, e inmóvil, tan quieta atada con sus invisibles cuerdas en el oscuro cielo, siempre coronada de plata y olvido, cuando a Hombre y Bestia les pareció que Luna también examinaba con minuciosidad el mundo que asomaba a sus pies.

Cuentan. . . que Hombre le dijo a Bestia:

• creo que  Luna está más cerca hoy que las otras noches: a lo que Bestia respondió
• auuuuuuu!:

Y, dirigió una mirada al hombre que le hablaba sin entender lo que decía, pero demasiado tiempo hacía que compartían aquellos inolvidables caminos de aventura, y un gran respeto y cariño sentía hacia él, así que, en cierta manera entre ellos dos se inició un extraño e incomprensible lenguaje. . . “ajeno” para los demás.

Aquella noche, Luna, que tanto agradecía contemplar al mundo desde su privilegiada posición celestial, se distrajo y saliéndose de su órbita se acercó más a la mirada de Hombre y Bestia. Entre los tres hubo tal conexión visual que Luna se acercó tanto que se enredo con las ramas de un árbol cayendo de pie sobre la fresca y oscura hierba, y, de repente le salió al paso una tenebrosa y enorme sombra con profundos ojos rojos, negro pelaje, orejas puntiagudas y largos y afilados colmillos con infernales gruñidos de terror. Era Bestia.

Hombre huyo despavorido de horror al ver a Luna en la Tierra, dejando a Bestia sola con Luna, caída en su planeta.

¿Qué ocurrió cuando quedaron solos?; pues según cuenta la leyenda, Luna y Bestia jugaron:

En el espacio donde se encontraban se mezclaron cabriolas de luz de Luna con negros y gruesos pelos de Bestia, entre arbustos y colinas, combinados con aullidos, risas y rumores de estrellas entre las hojas también caídas de viejos y sabios árboles.

Parece ser que se lo pasaron muy bien, pero como todo lo que empieza, acaba y Bestia volvió con su acompañante de toda la vida a los frondosos bosques sin tiempo y Luna regresó a su privilegiada posición celestial.

Cuenta la leyenda que antes de separarse, Luna le robó a Bestia su sombra para vestirse de noche y así recordar el aroma de aquellos inolvidables bosques Terrestres.

Desde aquella noche cuando hay luna llena Bestia le aúlla reclamándole su sombra robada. . .

VIDEO: EL SEÑOR DE LOS BOSQUES

Liliana Castillo Girona

Passejant per cada racó d’Ell i observant tots els seus camins i llocs d’esbarjo, l’he anat fotografiant, per posteriorment comprovar en cadascuna d’elles el resultat obtingut i aleshores: He recordat…

He recordat quan era petita com desitjava que arribessin les xafogoses tardes d’estiu per anar a jugar amb la pilota i córrer pels diferents indrets que oferia el “Vell Parc”, bastant canviats pel pas del temps, però, hi segueixen sent.

Un cop més he estat atacada per la nostàlgia i els records, malenconiosos i bonics records. Quan em cansava de córrer, fer tombarelles per l’herba, amagar-me i pujar per les branques dels arbres, m’agafava molta set i gana. La meva mare sempre duia un cistell amb un mantell que utilitzava per posar les begudes i els entrepans a sobre, a banda d’un termos de cafè i pastes per ella i per algunes amigues seves. Tant el meu germà com jo gaudíem d’aquells berenars, on un cop satisfets, seguíem amb els nostres jocs.

A voltes, els arbres del “Vell Parc”, formàvem (i encara ho fan) petits boscos que utilitzaven dins la nostra fantàstica i imaginativa infantessa, com a petites illes on protegir-nos dels pirates. Amb petites branques que hi havien pel terra intentàvem construir cabanetes per fer-nos un poblat i simular un estil de vida.

Aquest estil de vida ha donat pas a un altre: “l’estació, les vies i el trenet”, també hi ha llocs d’esbarjo moderns, on els nens de “la nova era” gaudeixen de les seves estones de joc.

Seguin caminant i fotografiant, no em podia passar per alt el teatre de pedra, que tants moments d’alegria m’havien donat. Tant el meu germà com jo fèiem competicions pujant i baixant les escales, comptant el temps, per saber qui era més ràpid.

Allunyant-me d’aquesta zona m’he apropat a l’estany dels ànecs, un mena d’illeta amb un pont (sempre era i segueix tancat), on els ànecs feien la seva vida, i recordo com m’hi estava estona contemplant aquelles bestioles que fins i tot a l’ hivern es banyaven sense patir fred. Malauradament ara es sec. Dels tres estanys d’aquest “Vell Parc” tan sols dos, son plens d’aigua i ànecs, però, son tant diferents de l’estany “illeta”, que no m’he volgut aturar gaire temps per no sentir tristesa. No sé si l’estany de la illeta tornarà a gaudir de vida, però, si estiméssim el “Vell Parc” li tornaríem.

He fotografiat les fonts del “Vell Parc”, una d’elles en especial seca, aquesta font sempre m’havia agradat molt, per ser el seu sortidor la cara d’un lleó.

Passant pel costat de la piscina he recordat dos estius on hi vam anar durant cada dia.

He recordat com saltava per llançar-me a l’aigua, de vegades em donava per fer un salt mortal i caure a dins, d’altres feia “la bomba” i d’altres simplement em llençava de cap. Tan el meu germà com jo competíem, i desprès d’esgotar-nos ens tombàvem al costat de ma mare per descansar i prendre l’escalfor del sol. A les 19 hores quan tancaven, ens veiem obligats a fer una pujadeta per tornar cap a casa i Déu meu, com em costava.

Actualment es troba en obres, potser per millorar-la o anul·lar-la, esperem que sigui pel primer cas.

Passejant, fotografiant i recordant tot això no he pogut evitar riure’m de mi mateixa, i alguns ciutadans que es creuaven amb mi no ho entenien, però, tan se val. Hi va haver un temps que em preocupava molt com em veies ó que penses la gent de mi, ara, francament, no m’importa. Que diguin i pensin el que vulguin, jo no deixaré mai de ser feliç, a la meva manera, però, sempre feliç.

Finalment he sortit del “Vell Parc” amb totes les fotografies, i m’he vist amb la necessitat d’explicar-vos el que he sentit, el que he recordat.

Una estranya pau i tranquil·litat m’ha envaït l’ànima mentre fotografiava cada racó d’aquest “Vell Parc”, i encara no sé el perquè.

De l’única cosa que sí n’estic segura és: per més que passi el temps, hem de conservar la fantasia, la imaginació i la il·lusió, no us faci por recordar, aquests son bons, potser hi ha alguns que poden fer mal, però si els veieu com a superats això us farà encara més grans i savis.

I per acabar dir-vos que el temps no s’aturarà mai, però, mentre escoltem cadascun de nosaltres aquest PETER PAN que tots duem a dins, sempre ens veuran més joves del que realment ho poguem ser.

Aquest ha estat un homenatge a un “Vell Parc” que ha estat protagonista de la vida de molts ciutadans de Cornellà de Llobregat. Can Mercader.

Ara m’acomiado de vosaltres, el meu món m’espera i recordeu, alimenteu sempre la fantasia, la il·lusió i la imaginació, això us farà lliures.

(Peter Pan)

NOTA: Aquest escrit es de fa alguns mesos.

VIDEO: Can Mercader: Recopilatori de fotografies

Liliana Castillo Girona

Desde mi punto de vista todo empezó con un único y gran invento, el cual ha dado lugar hasta nuestra actualidad a numerosos cambios de hábitos y costumbres, organizándonos siempre de diferentes maneras “en un principio para mejor”, pero, que ha afectado negativamente en otras sociedades, organizaciones y sinceramente a nuestro planeta azul. Os hablo de la rueda.

En otras épocas de nuestra historia fue de gran ayuda, facilitando mucho el trabajo del campo. Construían carros con animales atados a ellos y de esta manera éstos se encargaban de un esfuerzo físico. . . no remunerado, mientras “los hombres” por aquel entonces aún por evolucionar ya conseguían su ansiada “comodidad”.

Con el invento de la rueda, los carros y los animales encargados de su arrastre transcurrieron los días, con ellos las semanas, meses, años, décadas y siglos hasta nuestra actualidad. El trabajo del campo es básico para la existencia humana, difícilmente puedo imaginar una sociedad sin el duro y sacrificado trabajo rural.

Pues bien el hombre siempre persiguiendo la “comodidad”, empezó a diseñar otros carros, los cuales poder dar descanso a sus animales y ahí es donde empieza la historia que os voy a contar:

“El otro día regresando de una de mis excursiones me encontré con una feria, de momento no os diré cual, pero me sorprendió gratamente su exposición. Mientras fotografiaba, se me ocurrió narrar un poquito el nacimiento del protagonista que ocupa hoy estas páginas, el cual a medida que vayáis leyendo lo iréis descubriendo.

El hombre en busca de la comodidad, pensó. . . -¿y si en lugar de montar un carro sobre cuatro ruedas y atar a mis animales para que arrastren y me aren la tierra, les doy otra utilidad?. Sin dejar de pensar y de madurar ideas, alguien presionó el “On” de su “bombilla”  y lo intentó en el año 1890 con vapor. Éste servía para arar el campo, pero se necesitaban dos, sujetos mediante un cable, colocándose  uno a cada lado del campo, intercalándose las direcciones (uno subía y otro bajaba). Resultaba caro aunque tuvieron cierto éxito.

Posteriormente hacia el año 1900 aparecieron los de gasolina, más baratos, éstos ya permitieron a los caballos conseguir su merecida “comodidad”, perdón “libertad”.

Haciéndole la competencia a la gasolina, fabricaron los que funcionaban con gasoil, aún más baratos (ahora no solo es comodidad, nuestra sociedad cada vez más exigente y evolucionada necesitaba “algo más” y descubrió otro nombre: “economía”).

Sus utilidades siempre han sido varias: desde la agricultura, la construcción, el remolque, el movimiento de tierras o el mantenimiento de espacios verdes, debido a su gran capacidad de adherencia a cualquier tipo de terreno.

Cuentan . . . que gracias a él han aumentado su productividad, tanto, que a día de hoy se dice que sus “amos” ya no son el aporte energético del trabajo sino simplemente unos “títeres más”, naturalmente, como no le dotan de inteligencia para hacer funcionar su propio motor, son los hombres ó los “amos” quienes lo tienen que pulsar, qué lástima, no? . . .

Si llegase el día en que las máquinas, tuviesen inteligencia y capacidad de rebelión, ¿qué sería de nosotros?.

Hubo un profesor: Doctor Eladio Aranda Heredia gran impulsor de la agricultura quien decía que “ellos, es decir estas maravillosas máquinas” eran los auténticos REYES en el campo.

Por si no sabéis aún que es, esta es su definición:

(Es una máquina automotriz provista de dispositivos de adherencia y que dispone de un enganche para remolcar arados u otras máquinas o vehículos. Están equipados con dispositivos adicionales que los convierten en auténticas fuentes de energía, consiguiendo una polivalencia de uso que los hace insustituibles en toda aquella agricultura mínimamente mecanizada, y se han convertido en maravillosas máquinas, comercializadas en casi todo el mundo, con una tecnología casi perfecta y con diseños cada vez más modernos, prácticos y atractivos).

Actualmente se utiliza el gasoil con gas natural comprimido haciéndolo más barato y otorgándole una mayor capacidad de rendimiento.

Formado por el  chasis, motor, transmisión, con su caja de cambios, diferencial, embrague, reducción final, palieres, ruedas, toma de fuerza, polea, alzamiento hidráulico, enganche ,dirección, frenos, y diría que ya está, es una máquina imprescindible e irremplazable que siempre cuida de la comodidad de sus amos, antes ahora y después.

Quizá haya alguna revolución o quizá no, pero si la hubiese como “Tractores”, creo que sus amos siempre serían los “Pulsadores del botón On”.

Liliana Castillo Girona

Els humans l’havien decebut tant que ja no hi podia confiar en cap d’ells. De tota manera dins del seu cor només hi tenien cabuda els cims celestials, els boscos encantats, les valls dels rius i els camps que alimentaven el bestiar del Pirineu, per tant aquestes ínfimes i mesquines criatures pertanyents a la espècie humana li sobraven. La decisió era en ferm, un cop les muntanyes l’abracessin i els boscos l’amaguessin, ella mai més tornaria a veure vestigi humà.

Per damunt de tot respectava i estimava el Poder de la Natura. Era tan superior que, per més que l’home s’esforcés en inventar, crear, innovar i/o millorar, ni en els racons més inhòspits dels subconscients d’aquests, abrigaven la possibilitat d’intentar controlar-la . Quan la Mare Terra deia “PROU”, utilitzava aquest Poder amb la finalitat de curar-se les ferides causades pel “MAUVAIS SAVOIR FAIRE” dels humans: destruïa per després tornar a crear.

Petitesa humana . . .

Amb tots aquests pensaments, la decisió ja estava presa. Marxaria a viure entre muntanyes, boscos, camps, animals, en complerta harmonia fins que el cos li aguantés.

Dies abans ja ho havia deixat tot preparat. Del pis i estalvis, s’encuirarien els seus pares i germà, i de les plantes el veí, el gos també marxaria amb ella. El necessitava i a ell li vindrien bé unes “bones vacances”.

Amb tot arribà el dia, va arreplegar dins la motxilla quatre coses, i, s’hi va acomiadà de la gent del poble més propera. Deixant el mòbil, l’ordinador i tota la tecnologia enrere començà el seu gran viatge. Sense mapes, GPS, mòbils, IPhones, IPads, Netbooks, brúixoles, va començar l’ascensió cap als cims més alts de la comarca, per recórrer-ho tot, des dels 900 metres d’alçada que feia el poble fins els 3000 del Puigmal.

Eren aproximadament les 9 del mati d’un dia d’abril quan va donar inici al viatge, feia bon temps, i caminà unes 4 hores en direcció al cim més alt, volia arribar abans de fer-se fosc per passar la seva primera nit a 3000 metres sobre el nivell del mar.

En arribar al primer poble de la ruta com la coneixien van establir conversa:

• cap a on vas avui?- li deien,
• marxo una temporada, necessito fer-me forta i com ara tinc temps, m’he decidit - els responia,
• vine dona, que farem un cafè – li oferiren.

Ho rebutjà, volia arribar al Puigmal passant per la Font de l’home mort i pujar per la vall del Riu Tossa abans que caigués el sol. Li deien que era boja de dormir  al Puigmal amb el fred que feia allà dalt per les nits,

• quant tornis, si es que hi tornes ja ens ho explicaràs.

Van ser les darreres paraules que li van adreçar els amics de Queralbs.

Seguí el camí GR11, molt ben marcat i espectacular es va trobar amb alguns excursionistes i pastors, que li oferien llet, pa i formatge, ho acceptava i es deixà acompanyar per ells, però fins a la Font, allà els seus camins es separaven.

Hi havia bestiar per tot arreu, tot tipus de vaques:

• frisones,
• xarol esses,
• bruna,

i, d’altres que tan sols es veien pels voltants de Puigcerdà, amb un pelatge negre, i pèl-roig, també hi eren els cavalls amb les eugues pasturant, tots barrejats; sense destorbar-se.

Va agafar un bastó del terra com a protecció contra les vaques, una se li va apropar i li bramà. A punt de ser envestida per més de 400 quilos de pes, li va fotre un cop a la punta de la banya amb el bastó, i per sort la vaca es va espantar. (El cop d’una vaca sense haver envestida et pot arribar a matar, de tots els animals del Pirineu son els més imprevisibles, aquesta lliçó feia temps que l’havia aprés) – reflexionà. Els cavalls se li apropaven i els acariciava, això el seu gos li provocava una mica de gelosia, però, no li va presentar cap problema.

Mentre pujava seguint el pendent del riu, s’hi va fixar que un dels cavalls la seguia i s’hi deixà acompanyar.

Eren a 2000 metres d’alçada (ho sabia pels isards i els muflons), n’hi havia a manades, mentre saltaven, corrien i la miraven encuriosits, alguns se li apropaven quan mai ho acostumen a fer. Potser fos pel cavall, de fet se li van aproximar a ell, però com ella era al seu costat, va tenir la oportunitat de veure a un d’aquells magnífics animals i gaudir durant uns minuts de la seva companyia.

La mirava molt fixament, majestuós i senyorial animal, entre tots dos i sense ella saber-ho van establir connexió fins al punt de compartir un “bocí de pa”, el qual semblà agradar-li d’allò més, i, increïblement li va acceptar.

Les llàgrimes li rodolaven per la cara de la emoció, en aquells instants compartia un petit espai de la seva vida humana, amb un gos, un cavall i un isard, envoltada d’alts cims, camps verds i un sol tant potent que li travessava l’ànima.

La felicitat la va relaxar tant que es va estirar damunt l’herba per descansar i tan el cavall com el gos varen fer el mateix. L’isard malauradament va marxar, però, ja en trobaria més.

Quant despertà el cavall no hi era, semblava tard, i decidí anar a cercar el refugi per passar-hi la nit, s’hi trobava cansada i volia un sostre i quatre parets amb un foc que l’escalfés. El refugi era a uns 200 metres i en 30 minuts arribà.

El sol ja havia caigut rere les muntanyes, no sabia exactament quina hora era, (calculava entre les 18 hores i les 19hores), el dubte se li aclarí de seguida. En el refugi hi havia dos excursionistes, per sort ja havien fet foc, i entre els tres van compartir el menjar, la beguda i una agradable tertúlia. Eren parella i també van decidir anar-hi a la aventura, li van preguntar si podien afegir-s’hi a la seva expedició, la resposta va ser afirmativa.

Van traçar les rutes del gran viatge i el gran repte de viure i dormir dalt dels cims celestials del Pirineu Oriental, obrint-se horitzons cap a una nova vida, fins que la natura decidís el destí de cadascun d’ells.

Mai més es va tornar a saber res d’ ella. Es van explicar tota classe de rondalles i llegendes d’aquella noia, els que més la coneixien la trobaven tan a faltar que durant les fires del poble sempre exposaven les seves fotografies i s’hi reunien al bar catalunya com feien amb ella, explicant les aventures diàries d’una persona a qui el pirineu li robà el cor.

Els més agosarats diuen, que el seu esperit cavalca juntament amb el del Comte Arnau.

Liliana Castillo Girona

Es va llevar i va aixecar les cortines de les finestres, va passar uns minuts examinant molt minuciosament les llums dels fanals i veia que no li feien mal. Aleshores va decidir sortir a fer un vol i relacionar-se novament amb la seva gent; es va dutxar, va prendre un cafè i un cop enllestida la feina rutinària del pis, va afrontar un nou “dia” al poble.

Feia setmanes que sortia pels vespres i encara no sabia el motiu, s’havia analitzat profundament i ella n’era conscient que algun tipus estrany de metamorfosi l’atacava. Els seus amics del poble li deien: – noia, cada cop tens la cara més blanca i el pel més roig, quin és el teu secret?; ella no sabia com respondre’ls i sempre els hi feia un somriure, tot dient-los “son els gens familiars” . Car, no tenia cap altra millor resposta; encara no havia descobert quina era “la seva malaltia”.

No recordava mai què havia fet el “dia” anterior, només es llevava tota suada i angoixada sempre, fins que l’endemà de la seva darrera sortida pel poble, el mirall li va mostrar petits fils de sang secs a ambdues comissures dels llavis. Va pensar que s’hauria ferit ella mateixa fruit del seus malsons, se’n va oblidar.

Aquell vespre no va sortir al carrer, quedant-se a la seva biblioteca llegint les cròniques del Príncep Vampir Lestat.

• Li meravellava la seva grandiositat,
• riquesa i poder,
• desitjava ser com ell,
• viure en grans palaus plens de marbre blanc i or,
• endinsar-se en un vestit llarg guarnit amb petits diamants i brodat d’or blanc i pedres precioses,
• desitjava trobar-se amb Lestat i viure el seu mon immortal,
• morir i renéixer ,
• veure la “nit” amb ulls de vampir,
• conèixer tots els seus secrets,
• sentir el poder de la sang sense que res li afectes, i
• aconseguir passejar sota el llum del sol, tal com feia el Príncep.

Ella sempre l’esperava. Estava encisada amb les seves histories i aquell “dia” no li va caldre sortir a passejar pels carrers ombrívols i freds del poble, va restar llegint fins a la darrere pàgina.

La seva nevera era gairebé buida, no necessitava menjar, i això li semblava rar, n’era conscient de la seva transformació i cada cop li agradava més, però, sense imaginar el seu desenllaç.

Els “dies” transcorregueren i augmentaven les desaparicions de la gent del poble, però, els de segona residència. Bé, com aquests venen i van no se’ls hi va donar gaire rebombori. Ella ho seguia amb el diari de la comarca cada dijous, no li donava importància, tan sols es feia una pregunta: – el príncep Lestat m’ha vingut a cercar?”.

Cavalcava dos mons alhora (ficció i realitat), fins que en un dels seus “dies” de vida es va adonar.

Records li van sorgir dels racons més oblidats de la seva ment:

• sentia enyorança i tristesa per la seva infantessa deixada enrere,
• abandonada,
• familiars perduts pel petó de la mort i la malaltia,
• un “miratge” de la seva vida mortal.

Tot això la va fer posar molt trista i les llàgrimes van començar a rodar-li per les galtes blanques i pigades. Un cop passada la pena es dirigí al lavabo a rentar-se-les, quan, en encendre el llum, la seva cara ja no era blanca, les pigues s’havien fos sota una capa vermella de sang, es va sorprendre, i aleshores ho va saber; eren llàgrimes de sang, va plorar llàgrimes de sang. . . mentre s’intentava netejar. . .

Lestat l’esperava assegut al sofà. . .

(continuarà) . . .

Liliana Castillo Girona

No entenia res, però es decidí a caminar entrant-t’hi cada cop més dins del bosc vermell. S’hi fixava molt en els arbres, on, fins i tot la base dels troncs era envoltada de petites flors vermelles amb tonalitats grogues. El temps semblava no existir, ella caminava i caminava, no s’aturava però tampoc anava amb preses, volia gaudir d’aquells estranys paratges.

Al cap d’una estona i de sobte va arribar a un pla. - Però com és possible?, es demanà, l’herba del terra era tota groga, i, al mig hi havia un banc solitari, era com si l’esperés. El color del banc era negre i l’herba de la seva rodalia, verda. Era com trobar-se dins l’Arc de Sant Martí.

S’hi va asseure per reposar una estona i en aixecar els ulls cap al cel un immens mur d’arbres de fulles grosses i vermelles no li deixà veure el sol, - on soc? es preguntà, però, si esperava respostes, mai les tindria. En aquell lloc tan sols era ella i un desconegut i encisador paratge.

Va començar a comparar els arbres adonant-se que els troncs d’aquests últims eren negres, com el banc.

Després d’uns minuts de relaxació i trencaclosques inútil va seguir la marxa sense desenllaç, camina que caminaràs, va arribar a un altre pla. No es podia creure el que veia, allí dempeus i envoltat per un paratge de extraordinària  bellesa hi havia un formós cavall blanc amb una banya al mig del cap, - un unicorn, es va dir.

Per tal d’evitar que l’animal s’espantés, s’amagà en uns arbustos, aquest cop de color verd. Seguí mirant sense perdre’s cap detall quan una petita fada del bosc s’apropà fent giravolts per l’aire a l’ unicorn i tots dos van iniciar una conversa com qualsevol humà pogués tenir-la.

Estava tan meravellada que va voler aproximar-se a tots dos per acaronar-los. Quan es trobava a punt d’entrar en contacte amb l’ unicorn, va sentir un estrident i espantós soroll i tot de sobte es va trobar al terra de la seva habitació amb el despertador trencat del cop tan fort que li havia fotut.

Déu meu, quin somni més bonic he tingut.

Liliana Castillo Girona

Que cercava?.

Amb rancúnia cap als seus pares i una desesperada crida a la llibertat, ell cercava la felicitat, caminant de poble en poble, travessant rius amb canoa, caient-ne i tornant-se a aixecar, compartint camí, menjar i feines temporals amb d’altres rodamóns que li permetien guanyar uns pocs dinerets per seguir la seva marxa, va viure una gran aventura.  Aprenent de tothom i ensenyant a tot aquell que podia, s’aproximava a la plena harmonia amb  els quatre elements de la natura creient poder convertint-se en el cinquè, “un esperit lliure”. De vegades les seves mancances li feien  passar gana, fred, cansament extrem, però ell sempre es deia: “ets fort ho pots fer, aixecat i segueix”.

El seu somni era arribar a Alaska i viure enmig de les muntanyes, compartir l’espai amb la resta dels animals, integrar-se amb la “societat natural”. Durant molt anys va seguir com a rodamón, però, el seu cos en comptes de fer-se més fort, de mica en mica es debilitava alhora que ell escrivia en unes quantes fulles totes les seves experiències.

Dia a dia el seu cos li demanava tornar a ciutat però ell li negava.

El seu final va ser trist i solitari, era tanta la seva debilitat que només li van restar forces per escriure les darreres paraules, l’acomiadament i el record cap als seus pares, dient-los: “si ara anés corrent cap a vosaltres i us abraces veuríeu el que jo veig, la felicitat i la llibertat”. Recordeu, “l’esperit humà es nodreix sempre de noves experiències”, jo ho he fet, l’he cercat i finalment l’he trobat. Perdoneu-me per haver-vos abandonat.

La meva curta vida ha estat plena, sí he mort sol, trist per no poder seguir com a rodamón, però finalment, m’he retrobat a mi mateix i aquesta és la meva herència, que les fulles escrites serveixin per a tots aquells que anellin un mon i una vida diferent, que no tinguin por de fer allò que els hi agrada, i els fa feliços, perquè al cap i a la fi la felicitat son moments, i cal saber aprofitar-los.

Bona nit “Societat”

El Super rodamón.

Liliana Castillo Girona

Son les 6:20 hores d’un matí qualsevol a l’estació de Puigcerdà quan comença la meva historia.

Un treballador ens col·loca cada dia els meus companys i a mi per tots els seients dels vagons d’un tren  de la línia R3. Sempre sortim amb molta puntualitat per no perjudicar els viatgers que es dirigeixen cap a Ripoll, Vic, Barcelona i l’Hospitalet.

Com es tan d’hora, els viatgers son mig adormits, i, per evitar-los el tancament de les parpelles, ens fan entrar en acció a nosaltres. Tot i tenir un diari per cada seient, hi ha viatgers que ens agafen i ens llencen a la paperera, a d’altres ens col·loquen a les prestatgeries on som esclafats per culpa de les bosses i maletes, a uns quants ens canvien de seient (com si això soluciones el nostre destí), i, els que quedem, ens podem sentir afortunats donat ser els escollits, llegits i fins i tot adoptats per un grup reduït de viatgers.

Jo em trobava assegut en un d’aquests seients, quan un viatger em va agafar per llegir les noticies del meu interior. Com les meves fulles son tan fràgils sento el diferent tacte de les mans de tots els viatgers que em llegeixen.

Aquest en concret tenia les mans gruixudes i aspres, desprenia una olor molt forta però sense ofendre. Recordo, que amb mi s’hi va quedar estona, ja que havien transcorregut moltes estacions abans que em deixes, tot arribant a la ultima plana. Em vaig sentir molt còmode amb ell, va ser molt curos a l’hora de canviar de full i no em va fer sofrir cap dany físic. L’únic, que en arribar a la ultima plana i imagino la seva estació em va plegar, i, creient-me que se m’enduria em va dipositar novament amb molta cura al seient.

Durant una estoneta ningú no em va prendre, fins que tot d’una, vaig sentir una sotragada forta, i se’m va caure la primera plana a terra.

• Que feu!,
• he perdut una pàgina!,
• m’heu fet mal!,
• no em trenqueu, sisplau! (cridava però no em sentien).

El nou viatger que em va prendre de males maneres, potser s’hi va penedir, perquè em tornà a posar la plana caiguda juntament amb la resta, i, amb suavitat em va restablir les arrugues causades. Aquest tenia les mans més fines i petites (vaig suposar que seria una viatgera), tret del primer maltractament la resta del viatge vaig anar amb total tranquil·litat mostrant-li totes les noticies i successos del dia. Quant va arribar a la plana dels passatemps em va escriure a sobre, però, amb això ja hi estic acostumat (per sort no em va fer cap forat).

La resta dels meus companys no tenien tanta sort: vaig poder veure com un d’ells era mutilat i després llençat. A un altre l’utilitzaven per posar els peus a sobre i així evitar d’embrutar el seient, d’altres anaven pel terra del tren essent trepitjats sense pietat, i d’altres eren totalment ignorats.

• Però si estem per fer-vos passar l’estona!,
• com podeu arribar a ser tant cruels, viatgers?.

També podia copsar com alguns dels meus companys s’acomiadaven per haver-los adoptat. Jo me n’alegrava molt per ells ja que formarien part d’una important col·lecció, particular o pública (biblioteques i arxius).

Ei, que us oblideu de mi, xisclava!, però, seguien sense sentir-me. I així vaig anar canviant de mans. Em trobava molt cansat i marejat de tantes voltes de fulles i fins i tot una mica brut. La tinta ja no era tan negre i tan viva, me l’havien desgastat, semblava fer-me vell per moments.

• Perquè no canvieu de diari?,
• a les prestatgeries n’hi ha molts!,
• deixeu-me  allà dalt, sisplau!,
• no puc més, em trobo cansat, (però era inútil, no em sentien o no em comprenien).

Pels viatgers jo tan sols era un conjunt de planes, lletres i fotografies, què anaven a comprendre…

Ja arribàvem al final del trajecte i tot d’una vaig sentir algú que deia: “- es seu aquest diari?” (curiosa pregunta, aquest viatger no devia saber que ens hi posava la Renfe per distreure’ls), “- no, ja el pot agafar si vol”, (li va respondre un altre).

I, em va prendre, aleshores estava tan cansat que intentant mantenir-me despert amb grans esforços la foscor em va guanyar el terreny i lentament m’hi vaig adormir.

Em va despertar la quietud i el silenci,

• on soc?,
• que ha passat?,
• tot es fosc. On esta el viatger ó viatgera que m’havia començat a llegir?,
• soc a casa seva formant part d’una col·lecció privada o em trobo en un arxiu documental?.

Molt a pesar meu, i a mida que em despertava, la poca llum que entrava per les finestres em va fer adonar que era al mateix lloc de sempre, fent companyia a la resta de diaris que quedaven damunt dels seients, dalt les prestatgeries, trencats dins la paperera ó escampats pel terra del tren.

En veure-ho un sentiment de tristesa em va engolir i aquest va fer que les desgastades i velles fulles es pleguessin damunt meu fent-me desaparèixer d’un trajecte, on diferents viatgers van poder gaudir durant unes hores de les meves planes repletes d’històries.

Liliana Castillo Girona

EL APELLIDO

Las excavaciones arqueológicas, demuestran que las invasiones datan de la prehistoria. Los primeros humanos llegaron a la Península Ibérica hace 35000 años, a lo largo de los siguientes milenios,  el territorio fue invadido y colonizado por celtas, fenicios, cartagineses y griegos, allá por el año 200 a C. la mayor parte de la península pasó a formar parte del Imperio romano.

Tras la caída de Roma, llegó la dominación de los visigodos hacia el año 507 que se prolongó hasta el año 711 que fue cuando se produjo la primera invasión de musulmanes desde el norte de África que en poco tiempo dominaron gran parte de la Península Ibérica.

Durante el siglo XIX los franceses colocaron en el trono de España a José Bonaparte hermano de Napoleón, hasta que mas adelante se consiguió la expulsión de los soldados franceses.

En 1936 España se sumió en una terrible guerra civil, propiciando invasiones internas dentro del territorio español.

No tengo constancia de que los guerreros invasores, viajaran con sus esposas o parejas en las distintas conquistas, por lo que llego a la conclusión de que satisfacían sus deseos sexuales con las damas que se cruzaban en su camino en el momento, a su vez, las sufridas mujeres de los guerreros quedaban a merced de las tentaciones que sufrían en el territorio propio. Tendremos en cuenta que una tentación se resiste con un mínimo de voluntad, la cosa cambia cuando dicha tentación es cotidiana y se padece a diario, es fácil que al final se termine por sucumbir a ella, todo ello, dicho sea de paso, sin desmejorar la virtud de muchas de las mujeres que soportaron estoicamente los envites. Los guerreros mas pudientes, conocedores de ello colocaban en la zona erógena de la hembra, un mecanismo al que se le llamó Cinturón de Castidad, para inhibir y alejar las malas tentaciones; pero he ahí que el asunto ese no tiene enmienda y agudiza la picardía humana, donde hay un artilugio para impedir el sexo, los cerrajeros de la época  montan un antiartilugio y listos, una ganzúa maestra y al tema, que se acaba el mundo. Mientras tanto, los guerreros de a pie que iban a las cruzadas para conseguir unos maravedíes que llevar a casa, cuando volvían algunos de ellos, después de algún año de guerrear se encontraban con  que la familia había aumentado por obra y gracia del Espíritu Santo.

Hay acciones sexuales menos violentas, a cargo de un sector nómada como son los marinos, chóferes, viajantes, turistas, etc. etc., algunos de los cuales, prodigaban sus encantos a las damiselas que faltas de comprensión y cariño, algunas de ellas, se dejaban arrastrar hasta lo mas profundo del séptimo cielo o bien se consolaban por unos maravedíes.

Algunos de los caballeros, sentían una atracción tal, que tiraba mas que dos carretas y enraizaban en el lugar, siempre que la dama en ciernes estuviera libre de ataduras, mientras que otros, seguían su camino dejando el correspondiente regalito a la ex amada, o sea un paquetito que resulta ser el único inocente de toda la trama, el único que no tiene culpa de nada y que tiene todo el derecho de estar ahí. Le colocaban el apellido del marido de la dama y como no se habían descubierto las ventajas del ADN, por la parte que le correspondía se llevaba el secreto a la tumba y el marido, aunque no fuera el padre biológico de la criatura, hacía lo propio pues la verdad, no era para estar orgulloso y así en estos dines y diretes, transcurrían aquellos tiempos.

Creo pecar de exagerado ante esta narración, pero si analizamos, pueden darse muchos casos que coinciden con mi teoría. Por supuesto que nuestra madre fue una santa y mantuvo su virtud contra viento y marea; pero no es de extrañar que en la larga cadena de antepasados que tenemos cada uno, desde que se implantó el uso del apellido, hubiera algún eslabón que sucumbió a las tentaciones y he ahí que el apellido de los que vinieron después ya no correspondía al verdadero origen de las personas que lo portaban, mientras que la madre si era la que lo había traído al mundo pero al otorgarle su apellido en el segundo orden, éste se pierde a la siguiente generación, mientras que el  apellido primero, el erróneo, es el que va pasando a través de las generaciones hasta el año 1999 en que la legislación española ya permite cambiar el orden.

Me vengo a referir que lo mas fidedigno sería llevar el apellido de la madre, ya que es bastante mas probable que sea el que corresponda, aunque siempre quedan flecos, como madres de alquiler, cambiazos en la maternidad o casos que se destapan últimamente de haber comunicado a la madre, que la criatura falleció en el lance y entregársela a otra señora previo acuerdo y remuneración.

Por este motivo, cada vez que alguien presume de apellido con pedigrí o pura cepa, me vienen a la mente todas estas posibilidades por las que la persona que presume, puede estar equivocada. El mesticismo es ley de vida, una opción mas dentro del abanico y el tiempo lo difumina todo, los apellidos raros, con el paso del tiempo pasan a la normalidad y las razas “blanca” o “negra”, dejarán de serlo porque pasaran a “marrones” y si no, al tiempo.

Amadeo Navales

http://www.asotavento.com

apocalipsis13.blogspot.com

http://www.arrakis.es/~jmselva/goodnight3.jpg

Datos obtenidos en Wikipedia

bajo Licencia Creative Commonds